Francesc Ramis Darder
bibliayoriente.blogspot.com
“L’estimat és tot meu
I jo som seva”
(Cant 2,16)
per Francesc Ramis Darder
Cada vegada que llegim el Càntic contemplam com l’amor apassionat entre
l’enamorat i l’enamorada esclata a la primavera. Amb certesa comentaven els
rabins: “Si Déu no hagués donat la Llei a Israel, el Càntic hauria bastat per
governar l’Univers”. I és veritat; perquè el vertader progrés de la història
humana rau en la capacitat d’estimar. Dons encara que la paraula “Déu” no
figuri de manera explícita en el Càntic, hi batega en cada pàgina, puix, com
assenyala l’Escriptura, “Déu és amor” (1 Jo 4,8).
1. Qüestions
introductòries
L’encapçalament del llibre especifica el títol “El més bell dels càntics”,
i també el nom del personatge al qual la tradició ha adjudicat l’autoria, “de Salomó”,
rei de Judà. El llibre fou escrit en llengua hebrea i disposat entre els cinc
Megillot, amb l’ordre següent: Rut, Càntic, Lamentacions, Cohèlet i Ester. Molt
aviat, el poble jueu començà a recitar-lo amb goig i proclamar-lo durant la Pasqua.
Les versions antigues, la Septuaginta (segle II aC), en llegua grega, la
Vulgata (segle IV), en llatí, juntament amb la Peshitta (segle III), en idioma
siríac, han traduït els mots hebreus cercant, sempre que ha estat possible, la
major finor poètica per expressar la fondària de l’amor.
La menció de Salomó figura en el
títol (Cant 1,1) i també entre els versets del poema (3,9.11; 8,11), com també
ho fa la mateixa referència al rei (1,4.12; 7,6). L’al·lusió a Salomó determinà
que la tradició, hebrea i cristiana, atribuís el poema a la ploma del rei més
savi. La saviesa del monarca, tan celebrada per l’Escriptura, propicià que també
li fossin adjudicats els llibres dels Proverbis, el Cohèlet, la Saviesa, i
alguns Salms (1Re 5,12). Ara bé, com afirmen els investigadors moderns, cal
entendre la locució “de Salomó” en el sentit honorífic, “en honor de Salomó”.
Des del caire literari, l’expressió “de Salomó” constitueix una pseudonímia; és
a dir, l’escriba que va editar el poema era un admirador del rei Salomó, per
aquesta raó va dedicar i atribuir l’obra al monarca venerat, i escrigué “de
Salomó”, que cal entendre “en honor de Salomó”, com hem esmentat.
Com estableixen els investigadors
moderns, el savi hebreu que conformà el Càntic recopilà un conjunt de poemes amorosos
de diverses èpoques, tramesos de manera oral. Alguns de molt antics, com el que
anomena la ciutat de Tirsà (7,4), l’antiga capital d’Israel, en el Regne del
Nord (segle X aC), mentre d’altres són posteriors al retorn dels hebreus del l’exili
babilònic (segle VI aC), així ho palesa l’ús de termes arameus, grecs o perses
(5,13). En definitiva, la comunitat hebrea recitava, des de l’etapa més antiga,
poemes que emfasitzaven l’aspecte passional de l’amor humà. Vers el segle III
aC, un autor anònim, devot de Salomó, recollí els poemes, en redactà de nous, i
compongué a la ciutat de Jerusalem, amb art i geni, “el més bell dels Càntics”
en honor del més savi dels monarques.
Quan vers l’any 70, els rabins jueus
és reuniren en el sínode de Jamnia per establir de forma definitiva els llibres
que conformaven la Sagrada Escriptura hebrea, dubtaren de la conveniència d’introduir-hi
el Càntic, pel seu caire sensual. Llavors es deixà sentir la veu solemne de
Rabí Akiba. El savi jueu recordà a l’assemblea tremolosa que mai dins Israel no
havia dubtat ningú que el Càntic fos un llibre que “taca les mans”; l’expressió
“tacar les mans” significa, en el si de la tradició hebrea, que el llibre és
sant i, per tant, inspirat pel Senyor. L’Església, coneixadora de la decisió
del sínode celebrat a Jamnia, no dubtà a admetre el llibre dins l’Escriptura
sagrada dels cristians.
2.La bellesa de la passió enamorada
Sota la fondària dels diàlegs, monòlegs i soliloquis, traspua la
personalitat dels dos amants, l’estimada, la “Sulamita” (7,1), i l’estimat
“Salomó” (3,9); ambdós manifesten la passió i l’anhel de consumar l’amor
enamorat. Hi apareix també un tercer personatge, el cor de les “filles de
Jerusalem”, que encoratja l’encesa passió dels amants. Com a nota
característica, el Càntic presenta 49 paraules que no apareixen en altre indret
de l’Antic Testament hebreu, A més dels nombrosos aramaismes, sorprenen els
préstecs del persa, “verger o paradís” (4,13), i els d’arrel sànscrita,
“porpra” (3,10); sens dubta, la follia de l’amor, com insinua el plurilingüisme
del poema, abasta la humanitat sencera.
El vocabulari amorós va destacar la
passió i la tendresa. Mostra com els ulls de cada amant recorren el cos de l’altre;
contemplen el nas (7,5), el llombrígol (7,3), els rínxols (7,6), els peus
(7,6), les galtes (1,10), els llavis (4,11), la cara (2,14), les entranyes
(5,14), els ulls (1,15), les mans (2,6), el coll (1,10), els pits (7,8), les
dents (4,2), o les cames (5,15). El llenguatge no es limita al pla descriptiu,
sinó que provoca el màxim desig d’un amant per l’altre. Admirant el cos, els
amants s’apassionen, “entra’m dins la teva alcova” (1,4); es desitgen, “el meu
estimat passa la mà per la fenella de la porta” (5,4); s’abracen, “amb la dreta
m’abraça” (2,6); s’estimen, “tu m’has robat el cor” (4,9); es besen, “que
m’ompli de besades, de les seves!” (1,2); vesen de follia, “malalteig d’amor”
(2,5); s’admiren l’un de l’altre, “que ho ets de bella i fascinant, amiga meva,
i encisadora!” (7,7); es consumeixen d’amor, “jo som de l’estimat i em cerca
amb passió” (7,11).
El marc de la passió de l’amor està
farcit de flora esponerosa: fustam del Líban (3,9), cedres i savines (1,17), pomera
(2,3), figuera (2,13), vinyes (7,13), lliris (4,5), assutzena (2,1), o
mandràgores (7,14). També sorprèn la diversitat dels animals: gatzeles i
cérvoles (2,7), tórtora (2,12), coloma (2,14), o lleons i panteres (4,8). Sens
dubte, l’escenari de l’amor evoca l’aspecte
“molt bo” del paradís terrenal (Gn 1,31); el jardí on tingué lloc la primera passió
amorosa que relata la Bíblia, la història d’Adam i Eva. La menció de la flora i
la fauna no es limita al paper descriptiu de l’àmbit on es gaudeix de l’amor, sinó
que reforça l’aspecte sensual de la passió amorosa que tan fort embolcalla els
dos amants.
El llibre destaca la importància
dels sentits corporals. L’olfacte pot gaudir dels perfums, “encens i mirra”
(3,6) o “safrà i canyella” (4,13), que el poeta escampa per cada estrofa del
Càntic. La figura del gust aflora sota la metàfora de la mel (4,11) o del vi
aromàtic (7,3); la dolçor del vi i de la mel convida els amants a menjar i
beure, símbols de l’abraçada de l’amor. El tacte repta sota la tendresa de la
besada (1,2) i la passió amorosa dins l’alcova (3,4). La manifestació de l’oïda
es concreta en el diàleg respectuós, “la teva veu és dolça” (2,14), i a la
vegada apassionat dels amants, “obri’m [...] que duc el cap humit de rou i els
rínxols de serena” (5,2).
La vista es recrea amb la tendresa i
la passió amb què cada un dels amants contempla el cos de l’altre. L’estimada
es comparada amb un jardí abundós de fruits i d’aromes, “verger de magraners [...]
i essències balsàmiques” (4,13). Enmig del jardí de l’estimada, despunta la
“font [...] d’aigües vives” (4,12), mentre l’estimat ha d’entrar dins el jardí
a recollir els fruits per “engatar-se d’amor” amb la seva estimada (5,1).
Com a contrapunt de la passió
enamorada, el poema sembla posar alguna prevenció vers la follia de l’amor. Així
la Sulamita apareix com a “jardí tancat” (4,12), “font sense emprius” (4,12),
“una murada o una porta” (8,9); mentre el rei, eco de l’estimat, guaita darrere
“el nostre mur” (2,9). Els entrebancs són la metàfora de la força amb què
l’amor apassionat encega l’enteniment humà (5,8); però sobretot testimonien, i
això és el més essencial, que cap contrarietat no pot aturar la “flama divina”
d’una passió enamorada, ja que, sentencia el poema, “com la Mort, és poderós
l’Amor” (8,6).
L’Antic Testament basteix, molt
sovint, l’aspecte de la dona amb els trets de la submissió, tan pròpia de la
societat tribal i patriarcal de l’Orient arcaic (Prov 31). Que distinta és la
dona que presenta el Càntic! La Sulamita batega per l’amor apassionat; dirà
sense por: “malalteig d’amor” (5,8). El poema la descriu lliure en la seva
elecció amorosa, lliure en la seva decisió, lliure per prendre l’iniciativa
d’estimar, lliure per a l’abraçada de l’amor. El Càntic enalteix la sensualitat
del cos i la vivor de la bellesa; els amants neden sense inhibicions dins l’aigua
transparent de l’amor apassionat.
La fondària de las obres cabdals de
la literatura universal no rau sols en la precisió amb què descriuen esdeveniments
o comenten psicologies personals, sinó en la capacitat d’implicar el lector en
la història que exposen. Com a poema primordial, la grandesa del Càntic no sols
rau en la bellesa amb què descriu la passió de l’amor, sinó en la convidada que
adreça als amants d’avui perquè gaudeixin de l’amor sa, carregat de tendresa, harmoniós,
igualitari, respectuós i apassionat.
3. La sintaxi de l’amor
A diferència de la poesia romànica, l’hebrea no es basa en la rima, sinó en
l’anomenat pels estudiosos “paral·lelisme”. Es a dir, un verset exposa una
idea, “el seu cap és or pur”, i el següent la repeteix amb altres paraules,
“els seus rínxols, violes de palmera” (5,11). Així, ambdós versets expressen
“paral·lelament” el mateix concepte: la bellesa del rostre de l’estimat. També
pot succeir que un verset destaqui un concepte, “les teves dents, una guarda
d’ovelles [...] besseres”, mentre el següent expressa el contrari, “cap n’hi ha
de baciva” (6,6); jugant paral·lelament amb el terme “besseres” i el seu
antònim “baciva”, el poema realça el primor de les dents de l’estimada.
La riquesa del paral·lelisme hebreu
es reforça amb l’ús de l’al·literació: la repetició d’un so a l’inici de cada
paraula del verset; i també amb l’assonància: la repetició de les vocals en els
successius mots d’un mateix verset. Encara que ambdós conceptes no siguin bons de
percebre en una traducció, podem intuir-los. Vet aquí l’eco de l’al·literació: “vine
del Líban [...] vine del Líban” (4,8); mentre l’assonància aflora en el verset
on la repetició de la “î” hebrea deixa escoltar el gemec de l’amor: “Entr en el
meu jardí [...] esposa. Recull la meva mirra i el meu bàlsam, menj la mel i la
meva bresca” (5,1).
Encisa la sensualitat del poeta per
descriure el cos dels amants. En el cas de l’enamorat, el Càntic recorre a la
botànica, “saquet de mirra” (1,13), “raïm d’henna” (1,14), “pomera en el
boscatge” (2,3), rínxols com “violes de palmera” (5,11), sens dubte, l’amant és
“escollit entre els cedres”, metàfora de la seva gallardia (5,15). També
descriu l’esveltesa de l’amant sota l’aspecte zoològic del “gatzell o un cérvol
jove” (2,9), o com el pastor enamorat, “l’estimat meu davallà al seu jardí [...]
per pasturar” (6,2).
Especialment expressiu es mostra el
poeta quan descriu el cos de l’enamorada: els seus cabells, són “una guarda de
cabres” (4,1), les galtes, “esberles de magrana” (4,3) i “erol de bàlsam”
(5,13), els ulls “són coloms” (1,15) i “estanys d’Heixbon” (6,5), els llavis
són “lliris” (5,13) i “fil de color porpra” (4,3), l’alè “perfum de pomes”
(7,9), el coll “és talment torre d’ivori” (7,5), els pits “com dos gatzells”
(7,3), “raïms” (7,8), o “les torres” de la murada” (8,10), l`alçada sembla
digna de “la palmera” (7,8), el llombrígol “és com una copa tornejada” (7,3),
les cames “columnes d’alabastre” (5,15). En síntesi, el perfils de l’estimada
“són com joiells, sortits de mans d’orfebre” (7,2), és com “una assutzena de
Saron, un lliri de les valls” (2,1).
Quan el poeta descriu el cos dels
amants, abstreu els aspectes més bells i nobles de la natura per fer escoltar
al lector la música de l’amor apassionat.
Com hem dit abans, un mestre de la
poesia hebrea va recollir un floret de poemes amorosos per compondre el Càntic.
Ara bé, no es limità a espigolar contarelles disperses; entrunyellà la poesia
popular i compongué noves estrofes per forjar-les sobre l’enclusa de l’art fins
que proclamà el batec de la passió amorosa que traspuen els versets del Càntic.
El mestre de poetes brodà el títol
del llibre: “El més bell dels Càntics, de Salomó” (1,1). Després confegí el
“Pòrtic”, on l’estimada sospira pel seu estimat (1,2-4). A continuació,
compongué la “Lloança” de l’amor", on els dos amants teixeixen l’art
d’estimar (1,5-2,7). Seguidament, entrà en el “El desig” dels enamorats que no
deixen d’estimar-se (2,8-3,5). Esposat el desig, el poeta enaltí “El goig” dels
protagonistes que esperen el moment de la passió enamorada (3,6-5,1). Sens dubte,
el goig encén “La recerca” dels enamorats l’un per l’altre (5,2-6,3) fins que
esdevé “La possessió” amorosa (6,4-8,6). El llibre finalitza amb un “Apèndix”,
mesell de reflexions sobre l’amor (8,7-13), per concloure amb el crit de
l’estimada: “Corre, estimat, com un gatzell o un cérvol jove, per les cimes del
bàlsam” (8,14).
4. Interpretació del Càntic
La tradició antiga, jueva i cristiana, interpretà el Càntic des de la
perspectiva al·legòrica. La comunitat jueva percebé sota la corona del rei, la identitat
de Jahvé, el Rei d’Israel (Is 44,6), i rere la mirada de la Sulamita, contemplà
el rostre d’Israel, la comunitat estimada del Senyor (Is 62,5). El savi jueu,
Isaac Abrabanel (segle XVI), identificà la figura de «Dama Saviesa», present al
llibre del Proverbis (Pr 8; 9,1-6), amb la Sulamita que sedueix el rei,
metàfora d’Israel.
La tradició cristiana, a partir de sant
Hipòlit de Roma (segle III) i sant Gregori de Niça (segle IV), contemplà la figura del rei com a metàfora
de Déu o de Crist, mentre intuí en els ulls de l’estimada la identitat de
l’Església. Al segle III, Orígens percebé sota la grandesa del rei, la majestat
de Jesús, i rere la passió de l’enamorada, descobrí la imatge de l’ànima humana
que es deleix per l’encontre amb el Senyor, el vertader estimat. Aprofundint en
l’al·legoria, sant Ambròs de Milà (segle III) i Ricard de Sant Víctor (segle
XII) sentiren el batec de Maria, metàfora de l’Església, sota les paraules que
la Sulamita adreça al sobirà, símbol del Senyor, l’espòs de l’Església (Ap 21,9).
Vuitanta-sis sermons escrigué sant Bernat de Claravall (segle XIII) sobre el
Càntic que interpretà com el diàleg entre Crist i l’ànima del cristià. Els
místics més profunds, santa Teresa d’Àvila, sant Joan de la Creu, o santa
Teresa de Lisieux comentaren el Càntic en els seus escrits espirituals.
Alguns estudiosos de les religions
han comparat el Càntic amb els relats babilònics de la litúrgia
d’Adonis-Tammuz. El mite, propi de la celebració de cap d’any, presenta el déu
Tamuz, sinònim del cananeu Baal, i la deessa Istar, eco de la cananea Anat,
acompanyats del més harmoniós dels cants corals. A la mort d’Adonis, Istar
davalla als inferns per rescatar-lo. La mort del déu i la baixada de la deessa
al mon subterrani obren la porta de la tardor i de l’hivern, l’etapa en què la
naturalesa es marceix. Quan Istar retorna viu Adonis al món terrenal, ambdues
divinitats celebren les esposalles, mentre la natura a la primavera contempla
con la vida torna a florir enmig dels camps. Altres comentaristes han copsat el
Càntic com un drama teatral, compacte i ben estructurat, on Salomò i la
Sulamita comparteixen l’amor apassionat.
Valorant les interpretacions
anteriors, els estudiosos actuals perceben el Càntic com el poema que celebra,
sobre tot, l’amor apassionat de la parella humana. La interpretació ja nasqué a
l’època antiga. El escrits de Rabí Akiba (segle I) refereixen la comprensió sensual
que la comunitat jueva tenia del Càntic. El teòleg cristià Teodor de Mopsuèstia
(segle IV-V) contemplà en el Càntic l’amor apassionat dels enamorats,
interpretació que adoptà l’anomenat “jueu anònim” en el seu comentari (segle
XII), i dugué a plenitud fra Lluís de Lleó en els seus escrits (segle XVI). Als
nostres dies constitueix, juntament amb la perspectiva al·legòrica, la interpretació
més habitual i poètica del Càntic; car sols l’amor apassionat es capaç de
transformar i donar vida a l’existència humana!
Conclusió
Les primeres paraules que l’Escriptura posa en boca de l’home constitueixen
una declaració amorosa. Quan Adam veié Eva, exclamà: “Aquesta sí que és os dels
meus ossos i carn de la meva carn!”; i encara afegeix el relat: “l’home deixa son
pare i sa mare per unir-se a la seva dona, i, des d’aquest moment, formen una
sola cosa” (Gn 2,23-24). Quasi les últimes paraules de la Bíblia també
constitueixen un cant d’amor: “L’Esperit i l’esposa diuen: Vine!” (Ap 22,17). Apurant
la metàfora, la Bíblia, el llibre que relata la historia d’amor entre Déu i la
Humanitat, està emmarcat entre dues històries d’amor, la d’Adam i Eva i la de
l’Esperit i l’Església. Entre les pàgines bíbliques, el Càntic palesa que sols
l’amor apassionat obre l’horitzó cap al futur i crea les coses noves!
Bibliografia.
-E. Assis, Flashes of Fire: A Literary
Analysis of the Song of Songs (Library of the Hebrew Bible/Old Testament
Studies 503; New York: T & T Clark, 2009).
-G. Barbiero, Song of Songs: A Close
Reading (Michael Tait, tr.; VTSup 144; Leiden/Boston/Brill, 2011).
-F. C. Blank, The Artifice of Love:
Grotesque Bodies and the Song of Songs (Library of Hebrew Bible/Old
Testament Studies 392; London/New York: T & T Clark).
-J. Cazeaux, Le Cantique des
cantiques. Des poupres de Salomon à l’anémone des champs (LD 222; Paris:
Cerf, 2008).
- B. Coll (trd.), Càntic dels càntics
(Palma; Lleonard Muntaner: 2014).
-P. J. Griffiths, Song of Songs (Brazos
Theological Commentaries on the Bible; Grand Rapids: Brzos Press, 2011).
-J. Kaplan, My Perfect One: Typology
and Early Rabbinic Interptretation of Song of Songs (New York/Oxford, U.K.:
Oxford University Press, 2015).
-V. Morla, Libros Sapienciales y
otros escritos (IEB 4; Estella/Navarra Verbo Divino, 2004)
-M. Ravndall, Salomon in the Lower and Shape of the Song on Songs (HBM 77;
Sheffield: Phoenix Press, 2015).
-A. Schellenberg – L. Schweienhorst (eds.), Interpreting the Song of Songs – Literal or Alegorical? (Biblical
Tools and Studies 26; Leuven/Paris/Bristol, CT: Peeters, 2016).
-S. Zang, I, You, and the Word “God”:
Finding Meaning in the Song of Songs (Siphrut 20; Winona Lake, IN:
Eisenbrauns, 2016).
